Des del Punt d’Igualtat s’ha organitzat la 6a edició Concurs de Microrelats de Dones. En aquesta edició que girava al voltant de com les dones, conjuntament, superem les adversitats, s’hi han presentat un total de 27 obres, 6 de les quals escrites per homes i les 21 restants per dones. D’aquestes 27 obres, 10 han estat escrites per persones del municipi, 9 han arribat de tota Catalunya i una des de Budapest.
Enguany les obres guanyadores han estat:
- • 1er Premi: Sara Ortiz Paniagua amb l’obra: Teixint
OBSEQUIS: 1 tablet (valorada en 400 €) + 1 lot de productes d’alimentació (valorat en 100 €) + xec de 75 € per la compra de llibres.
En aquest cas la Sara Ortiz ha fet un relat preciós i molt sensible. En ell descriu una antiga i segons ens ha explicat, real, botiga de llana en la qual un grup de dones es reunien per fer mitja i a la vegada, xerrar, compartir, escoltar-se i en definitiva, fer xarxa per ajudar-se entre elles. Una peça literària molt dolça i plena de tendresa.
- • 2n Premi: Dúnia Diyaf Casadevall amb l’obra De Senegal a Espanya
OBSEQUIS1 lot de productes d’alimentació (valorat en 100 €) + xec de 75 € per la compra de llibres.
La Dúnia Diyaf, una jove de només 14 anys, sorprèn amb un relat malauradament molt real, el de les persones que creuen l’oceà per arribar a un món millor deixant enrere moltes i moltes coses. Un relat que mostra una visió crítica envers les estructures socials que sustenten les desigualtats.
- • 3er Premi: Robert Carrió Caldelas amb l’obra Reacció en cadena
OBSEQUIS: 1 panera de fruita i verdura de Km 0 (valorada en 75 €) + xec de 75 € per la compra de llibres.
Aquest és un relat escrit per un català que resideix a Budapest a través del qual denuncia la influència que tenen les grans cadenes comercials envers els cossos de les dones i els cànons de bellesa que imposen. Tanmateix, el seu text té molta força perquè mostra com les dones en primer lloc, però també els homes, es mobilitzen lluitant activament en contra d’aquesta situació.
Us convidem a llegir-les:
1r PREMI
Concedit a Sara Ortiz Paniagua
Obra: Teixint
La porta s’obre de cop. Un peu calçat amb sabatilles de quadres blaus trepitja el terra de terratzo gastat.
- - Buenas tardes.
- - ¡Hola Antonia!
La mestressa de la botiga la ve a rebre. La llum minva a mesura que s’endinsen en el local. La pelussa de les llanes ha anat cobrint les lleixes d’una capa polsegosa i ha format borrisols en el terra desigual.
Al fons, cinc dones assegudes encarades a una estufa de butano. Totes la saluden, a la seva manera.
L’Antonia s’asseu i treu, d’una bossa de plàstic del súper, un cabdell de llana a mig teixir i dues agulles de fer mitja. Amb destresa es col·loca les agulles sota el braç i estirant un bri de llana comença a teixir, com la resta. Ha fet un sospir d'alleujament al veure de nou a la Salvadora, la seva cadira ha restat buida les últimes tardes. Avui duu una bossa massa gran per portar només les claus i el moneder. La Salvadora amaga blaus sota el jersei i una pena inmensa a les entranyes. Teixeix amb rapidesa. Té els ulls negats, cecs. S’ha proposat acabar aquella manta negra avui mateix, les últimes filades, però, seran vermelles.
- - Salvadora, tengo caldo para varios días en la nevera.
La Coral ha trencat el silenci pesant i incòmode d’olor de llàgrimes i resclosit.
- - Vine a casa, em faràs companyia. He puesto sábanas limpias en la cama de invitados.
La Josefa somriu. Encara manté a la galta, fina i arrugada, la dolçor del petó del seu nét. Avui passarà dos fils daurats enmig les llanes virolades de la seva bufanda. Un pel petó del seu nét i l’altre per la decisió de la Salvadora. Per cada ferida vençuda, un fil d’or.
S’ha fet fosc. Demà es continuarà teixint a la Botiga de Llanes.
2n PREMI
Concedit a Dúnia Diyaf Casadevall
Obra:De Senegal a Espanya
“De gent com tu aquí en sobra, no en calen més”. Aquesta va ser la primera frase que em varen dir després d’un llarg viatge fins a Espanya.
Em dic Awa, tinc 44 anys, mare de 4 fills i d’origen senegalès. Tinc la pell fosca com el carbó, llavis grossos i cabell negre.
La història que va donar un gir inesperat a la meva vida comença quan el meu home mor i jo m’haig de fer càrreg dels meus fills. Senegal no és un dels països on l’economia és bona i la facilitat de trobar treball sigui alta i per a una dona encara menys. Així que després de pensar i veure que els meus fills no tenint per menjar, vaig decidir immigrar.
Erem dimarts per la nit i marxàvem dimecres. Vaig anar al llit amb un mal estar i uns nervis que no em varen deixar dormir. Em llevà per les ploreres de gana de la meva filla més petita Aissatou i li vaig donar de mamar.
A la cuina quedaven dos llesques de pa perquè els meus fills s’ho repartissin i esmorzessin, i varem caminar fins la costa.
Aquella barcassa atrotinada hi varem pujar 23 persones, però al arribar a España solament quedaven 11. Una d’aquelles persones que va arribar va ser la meva filla Aissatou, no va poder aguantar les males condicions i va morir als meus braços. En aquell moment el món se’m va caure al peus, no hi havia paraules que poguessin descriure el meu dolor.
Una dona que li havia passat el mateix, em va donar la mà durant tot el viatge fins arribar. Un cop al arribar a terra espanyola un home em mirà i em va dir “De gent com tu aquí en sobra, no en calen més”.
3r PREMI
Concedit a Robert Carrió Caldelas
Obra: Reacció en cadena
Una llàgrima de ràbia llisca galta avall de la Marina, tot veient que no hi ha dessuadores entallades amb aquell missatge que tant li agrada “Chase Greatness”. I és que la pubertat ha despertat en ella una força inaudita, alhora que el seu cos agafava unes formes no per esperades menys incòmodes.
La Carme, acostumada al silenci i resignació, esperonada per un ressort matern desconegut fins ara, presenta una queixa acalorada al responsable de moda dels grans magatzems.
Quan l’Anna sent els comentaris d’en Pere, ferida per enèsima vegada, escriu una nota a la direcció de l’empresa, tot emprant aquella eina de feedback que van desplegar fa mesos i que va rebre amb un escepticisme sorneguer.
Tot veient l’escena, la Lola no pot reprimir l’impuls d’enregistrar-ne un vídeo, i pujar-lo a la seva xarxa social preferida amb un explícit “Alguna cosa canvia?”, indicant-ne intel·ligentment la ubicació.
Dos dies més tard, a la seu central hi ha nervis i s’hi respira preocupació i indignació. La Pili, cap d’atenció al client, que ha preparat un dossier complert dels fets amb recomanacions específiques, agafa aire abans d’entrar al consell de direcció. Les cares d’incredulitat i rebuig es fan paleses, fins que finalment la Maria, normalment espartana i reservada, comparteix la seva experiència personal i, per primera vegada en tres anys al càrrec, s’atreveix a obrir els seus sentiments més íntims, ignorant la feblesa que això pugui arribar a projectar.
L’endemà a la redacció de l’agència, la Cloe somriu amb satisfacció, orgull i picardia, mentre prem el botó d’enviar l’incisiu text sobre el trending topic setmanal a totes les capitals europees.
Un mes més tard, l’Enric es mira amb esperança renovada un jersei rosa encara massa petit pel seu metre noranta, amb aquell missatge que troba tant suggeridor “Love Wins”.
Desitgem que us agradin!!!
